La primavera ha arribat

La primavera ha arribat, tots estem enamorats. Llancem la roba pel balcó. Les dones espectaculars. No pararia d’estimar. Les hormones m’estan matant. Aquest temps em porta de cap. (Cançó d’en Gerard Quintana que corroboro).

                       

Ens queden, si fa o no fa, vuitanta set dies i onze hores de revolució hormonal, esplendor floral, mocs, eixavuiros, coïssor d’ulls i sobredosi d’antihistamínics i corticoides. I és que és temps de flors i aquest període d’exaltació vegetal, d’un no parar de pol·linitzacions i desponcellaments, d’esclat d’olors, simfonies de colors i simbologies sobre renovacions vitals té molt de poètic i plàstic però, alhora, i com quasi tot a la vida, de contrapartides: les inconvenients i molestes (per no dir putes, ui! ja ho he dit) al·lèrgies.

Aquest dimecres, amb l’equinocci de primavera, els espermatòfits (plantes amb llavor) encetarem oficialment una mena de mascletà que, ja sigui per mèrits propis o amb l’ajuda inconscientment interessada d’altris, els porta de cul repartint microgametòfits (grans de pol·len) a tota flor que mogui els malucs al vent i inseminant a tants estigmes com puguin. De fet el món floral és francament luxuriós. No és que jo tingui tendència fàcil a trobar sil·logismes amb el sexe per totes bandes, Carlos Linneo, el gran botànic del segle XVIII, ja ho deia tot catalogant més de 20.000 espècimens segons el número i disposició dels seus òrgans reproductors i esboçant-ne paral·lelismes amb els genitals humans. Perquè... no em direu que contemplar certes varietats d’orquídies no us suggereixen el sexe d’una dona? I què me’n dieu de les tècniques de seducció que les flors esgrimeixen per a atraure als insectes que els interessa? L’olor, les formes, l’acoloriment dels seus pètals... Tot és pura estratègia. Imagineu-vos a la Margarida amarada de rosada, balandrejant les seves sinuoses corbes mentre exhala un encisador aroma i amb el seu llenguatge (de les flors, clar) l’hi mussita, a cau d’antena, a un borinot :

- Vine, vine, borinoret meu, atansa’t al meu calze i dissemina’m... I el borinot hi cau de quatre grapes, evidentment.

N’hi ha (d’insectes...) que són el súmmum de borinots. Existeix un tipus d’orquídia que es coneix com a Ophrys apifera (pels poc doctes en llengües mortes, l’orquídia abella) que té una semblança tant afinada a l’abdomen femení de les vespes, que els mascles no només s’hi atansen embadalits sinó que, a més, hi ejaculen al damunt. I després del període refractari pertinent, el borinot-vespa salta amb les seves potetes a una altra flor. I de flor en flor, escampa una mica més del pol·len que tan bé fa a les meves mucoses, al meu aparell respiratori i al meu cos en general.

Un cos que, per cert, a banda d’incorporar el mocador indefinidament a l’abillament primaveral, es comença a desposseir (com qui desfulla la margarida) de capes i capes de franel·les, llanes i gore-tex i s’insinua, tímidament (o no) en formes. A banda de les flors, aquesta és una de les conseqüències més agraïdes d’aquesta estació: que de cop i volta te n’adones que al veí del quart, ha crescut durant l’hivern, i ja se li han harmonitzat les faccions (en especial la mida del nas en proporció a la resta de rostre) i que aquesta harmonització s’ha estès (i de quina manera!) a la resta del cos de forma generosa i prou estètica. I llavors, a més del mocador i els antihistamínics, incorpores antiinflamatoris per a contractures a la teva farmaciola portàtil. No sé que tenen aquests mesos que propicien les lesions cervicals...

I amb tant cop de cap i tanta flor que et deixa imaginar el que s’amaga a sota del proper pètal que es desfulli, la sang se m’altera. Digues-me primaveres però en aquesta època de l’any no pararia d’estimar. I deu de ser perquè se m’esvaloten les hormones. I no sóc jo que a la primavera vaig més sortida de l’habitual. La ciència em fa costat i m’exculpa. Resulta que la secreció de les hormones es regula des d’una zona situada en el centre del meu cervell. Aquesta zona va de la retina ocular fins a l’hipotàlem i com que els darrers dies de març, els de l’abril i els de maig tenen moltes hores de sol i llum (que arriben a la meva retina i van a l’hipotàlem) aquesta zona s’activa, més del què és habitual, i per conseqüència, la meva activitat hormonal (sexual) surt de mare. Benvinguda alteració!

Així que, i per anar acabant, si no sou dels que pateixen amb els microgametòfits, feu com Salomó en el Càntic dels Càntics 7, 12-14:  convenceu al vostre estimat (de poques o moltes primaveres) de sortir al camp i fer nit a les masies i, de bon matí, feu camí cap a les vinyes per veure com brotonen els ceps, si esclaten les gemmes i si els magraners floreixen. I allí, feu-li el do del vostre amor...